jueves, 25 de marzo de 2010

Un dijous europeu

Aquesta tarda, la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès s’ha omplert per escoltar una conferència al voltant d'un dels assumptes polítics que més m'atrauen, la dicotomia entre l’Europa dels Estats i l’Europa de les Regions. Un centenar de persones de totes les edats, amb presència d’habituals i un grapat d’estudiants, hem participat en una jornada que s’ha allargat més del previst per motiu del intens debat posterior.

El president de la taula i moderador ha estat el meu estimat director, en Francesc Morata, qui ha introduït la qüestió del tradicional paper complicat de les regions a una Unió Europea que veu com creix territorialment, amb la consegüent proliferació de regions, on cadascuna presenta característiques i capacitats molt diverses, quelcom que complica encara més l’articulació d’una representació adient a nivell comunitari.

Fent un breu recompte històric sobre el debat, ressalta la importància que aquest va adquirir a finals dels anys vuitanta, moment en què a partir de l’Acta Única Europea, i promogudes pels Länder alemanys, les regions amb competències legislatives comencen a pressionar als Estats per tal d’influir en les redaccions dels tractats. El primer reflex d’això fou la creació del CdR, que va consagrar el Tractat de Maastricht, tot i que gairebé 20 anys després no es pot considerar que aquest organisme tingui cap rellevància política real, més enllà de la consultiva.

El fet que en aquella època molts Estats membres desenvolupessin moviments descentralitzadors va coincidir amb un procés creixent de delegació de competències dels Estats cap a Brussel•les. La realitat contradictòria de què les regions rebin competències europees i que fins i tot hagin d’implementar regulacions comunitàries, sense rebre sovint el finançament necessari per desenvolupar aquestes competències va ser, i encara és, una font de conflictes constant.

Superada una època en què les regions tractaven d’influir directament a nivell comunitari, més recentment s’ha vist que les regions han tractat d’influir per via interna, a través dels governs nacionals, que al cap i a la fi són els representats al Consell de Ministres. Sense anar més lluny, Espanya va pactar en 2004 la presència de representants del governs autonòmics en les reunions del Consell (tot i que només en 4 de les 9 formacions existents), sempre en coordinació amb el ministre de l’Estat. Aquesta és una petita mostra de les dificultats que tenen les regions per influir sobre les polítiques europees.

Pel que fa la següent ponent, la Sra. Ana Paula Laissy, membre de la DG de Política Regional de la Comissió Europea, cal dir que ha fet una presentació més tècnica on ha parlat de l’interès ferm de la Comissió en construir una Europa de regions fortes, com a única via per estructurar una Europa forta. Fa referència a la política de cohesió, segona en importància després de la política agrícola i explica perfectament com s’articula la presa de decisions, seguint tres paràmetres, d’una banda la governança multinivell que es practica en forma de diàleg i decisions conjuntes, la subsidiarietat, que permet que aquestes decisions les determini el nivell de govern més idoni, i per fi el partenariat, que possibilita la gestió descentralitzada dels fons.

Laissy incideix sobre la dificultat que comporta que a la Unió actualment existeixin 280 regions, amb capacitats tècniques, legals i econòmiques totalment diverses, la qual cosa complica els procediments d’adequació dels instruments comunitaris. Malgrat tot, la Comissió treballa per dotar les regions d’un valor afegit en les inversions i en aquest sentit, malgrat la clara funció redistributiva que tenen els fons, també es busca l’eficàcia, cosa que implica donar suport també a les regions més pròsperes, perquè actuen com a motors de creixement, i poden arrossegar a regions més pobres.

Pel que fa al Tractat de Lisboa es reconeix que no hi ha massa raons per a l’optimisme, però es lloa l’esment de la diversitat a Europa i l’objectiu d’assolir la cohesió territorial. En aquest sentit, Laissy es fa ressò del nou comissari de Política Regional, qui ha afirmat que en el seu mandat vol que tot el territori de la Unió sigui elegible, en la línia d’afavorir les regions amb més potencial de competitivitat.

Conclou dient que com a representant de la Comissió valora molt positivament la tasca d’aquesta institució per fer viables les polítiques de desenvolupament regional i les inversions en regions, sovint participant en estratègies conjuntes directament amb les regions, i per tant salvant l’obstacle dels governs dels Estats o maniobrant en paral·lel, reflexió que com a corol•lari de les informacions aportades per una funcionària de la Comissió em sembla prou reveladora (o prometedora).

El tercer conferenciant ha estat el Sr. Juli Martí, periodista corresponsal de la publicació El Temps, a França, i autor de Els Estats contra Europa, qui ha presentat una ponència més reflexiva i més connectada amb la percepció ciutadana que no pas amb la institucional.

Com a resident a França i coneixedor de la realitat del país veí, ha comentat la baixa participació en les eleccions regionals franceses de la setmana passada, i ha explicat com encara els francesos perceben una mena de pinça entre Brussel•les i les regions. La qüestió es que a França es va fer la primera llei de descentralització l’any 1982 i des de llavors les regions han rebut algunes competències però poca dotació pressupostària, a més no disposen de capacitat legislativa, tot i que des de 2003 sí tenen capacitat reglamentària, la qual cosa intuïm deu tenir algun matís diferent...

Martí ens recorda els orígens de la política regional a Europa. Paradoxalment aquesta va ser promoguda pel Regne Unit quan va entrar a formar part de la Comunitat Europea, moment en què el govern laborista de llavors va comprendre que el gruix del pressupost comunitari anava a parar a França (que representava el gran sector agrícola europeu, i hores d’ara encara representa el 20% del sector agrari de la UE). El Regne Unit va proposar els fons de cohesió en forma de política regional per poder rebre ajuts al desenvolupament de les seves regions menys afavorides.

Un cop superada una part de la ponència on es parla en xifres comparatives dels pressupostos de què disposen les comunitats autònomes espanyoles en comparació amb les regions franceses, el ponent s'endinsa en una fase més ideològica, on es centra en analitzar la democràcia, els estats, el col•lectivisme i l’individualisme, i ho fa rememorant textualment el sarcasme propi de Tocqueville, de qui recupera la seva denúncia de l’estat centralista, feta al 1840 en el seu famós Democracy in America. Afirma en Martí que Alexis de Tocqueville forma part del patrimoni ideològic europeu i que hauria de ser considerat com a un besavi d’Europa en aquest sentit.

Per concloure, el ponent reflexiona sobre com a la Unió Europea s’ha anat recreant el model nord-americà de construcció política, tot i que a Europa la construcció s’ha fet des de dalt cap a baix, i ens recomana en aquesta línia la lectura del llibre Europa unida: orígenes de un malentendido consciente, de Víctor Gavín, on s’expliquen episodis històrics previs al moment fundacional, per exemple com els aliats van imposar el model federal a Alemanya, alhora que intentaven rearmar la RFA, mentre Jean Monnet ja tenia plans per a França i Alemanya, i Robert Schuman preparava el seu discurs, que seria fonament de la definitiva integració europea.

Al voltant de totes aquestes reflexions s’ha produït un debat intens entre el públic on tothom ha pogut expressar les seves esperances, les seves decepcions, o fins i tot rebre les corresponents dosis de realisme. Em reafirmo en la meva idea de què el consens és la millor opció per continuar integrant Europa, almenys institucionalment. Però l'Europa dels ciutadans la farem entre tots o no la farem, i cal fer-ho desenvolupant tots i cadascun de nosaltres el dualisme entre llibertat i compromís, per fer un Unió Europea més autèntica. En conclusió, hi ha debat sobre Europa, molta gent del carrer té una certa opinió sobre com es podria construir la Unió Europea, i és evident que no em penso perdre el proper dijous europeu a l’Ateneu. Molt recomanable!