jueves, 4 de marzo de 2010

Revifarà el vell Procés de Barcelona?

Aviat farà quinze anys que es va posar en marxa el Procés de Barcelona, concretament l'any 1995, quan a la Unió només érem 15 Estats. Aleshores s'hi van afegir 14 Estats mediterranis no membres de la UE, per establir una àrea comuna de pau i seguretat, i fomentar el desenvolupament econòmic i estratègic de la Mediterrània.

La Declaració de Barcelona es va traduir en un seguit de reunions a nivell ministerial, que van culminar amb la introducció de la Política Europea de Veïnatge l'any 2004. Des de llavors cal dir que tant les decisions como les iniciatives polítiques rellevants han estat mínimes, malgrat la contribució financera de la Comissió europea de la xifra de 16 milions d'euros, des del 1995.

L'originalitat del Procés rau en el concepte de la reforma política, especialment orientada al món àrab, en l'àmbit del soft power, és a dir sota la premissa de la democratització des de la ribera nord cap a la ribera sud. Es cercava una mena d’osmosi els valors polítics i socials, pressuposant que les elits del món àrab acceptarien o assumirien les normes europees.

Cal destacar que la UpM té dues vessants principals: la política i l'econòmica, que s'han traduït en inversions infraestructurals (MEDA), en el foment d'una unió duanera mediterrània que possibilités l'increment dels intercanvis comercials a la zona, i fins i tot la creació d'instàncies deliberatives, com ara l'Assemblea Parlamentària Euromediterrània, on es reuneixen els legisladores de les dues riberes. Tot i això, cal admetre que els avenços són minsos després de quinze anys, ja què hi ha socis que no han aplicat els criteris econòmics, el procés de pau a Israel no acaba de concretar-se, els procediments negociadors són molt lents i certs països no s'adapten tècnicament a les exigències de les noves activitats comercials. Resumint, persevera l'asimetria econòmica i les negociacions es bloquegen i costa cada cop més assolir posicions comunes, i estratègies, particularment quan tenen a veure amb polítiques domèstiques dels països de la ribera africana.

A més d'aquestes dificultats contextuals, com hem constatat aquí en més d'una ocasió, la Unió ha estat estratègicament més inclinada cap a la vessant oriental del continent, a causa dels moviments polítics i nous equilibris que han suposat tant el conflicte balcànic, com el nou escenari postsoviètic.

Per això, cal que el nou organisme de la UpM funcioni a ple rendiment per recuperar el pols i fomentar nous projectes de cooperació per millorar la cohesió social, la competitivitat, i també la seguretat. Cal recordar que des de 2008 (quan el Procés de Barcelona va passar a millor vida, i es va traduir en la Unió per la Mediterrània) la UpM està formada per 43 països, és a dir els 27 més 16 Estats de la conca mediterrània.

El fet de disposar des d'avui de seu pròpia (concretament al Palau de Pedralbes, de Barcelona) té una notable càrrega de simbolisme, amb l'afegit que de ben segur facilitarà les tasques de coordinació i gestió dels projectes, sota la direcció del jordà Masa’Deh (nomenat ara fa un mes), que va ser representant de Jordània a l'OTAN i ambaixador a la Unió Europea.

És l'hora que la singularitat institucional que aporta la Unió per la Mediterrània es tradueixi en decisions polítiques i compromisos, per part dels països que potser fins ara no s'han compromès en les reformes que són complicades, però que requereixen de l'entusiasme dels líders polítics, especialment del món àrab.